dissabte, 22 de juny del 2013

“Si estem unides i anem a la una, som realment invencibles”

Us adjuntem l'entrevista que l'Accent,periòdic de comunicació popular, va fer a una de les encausades del 29m de les Corts:

http://www.laccent.cat/index.php/l-entrevista/item/3201-%E2%80%9Csi-estem-unides-i-anem-a-la-una,-som-realment-invencibles%E2%80%9D
Ariadna Calvet Vidal, nascuda l’any 1988, és militant d'Arran les Corts. Estudia educacio infantil a la UB i treballa en el lleure. Ariadna és, també, una de les encausades pels incidents de la vaga general del 29 de març i ara s’enfronta a una petició de presó per part de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i la Fiscalia.
ariadnacalvet
Per què vau sortir al carrer el 29m?
Suposo que pel mateix motiu que va sortir tothom. Dia de vaga general, un dia per no quedar-se a casa; bé, algú ha de reivindicar els nostres drets. A Les Corts va sortir un piquet conjunt format per l’Assemblea de Barri i per Arran Les Corts. Vam baixar al carrer per molts motius: per la situació actual que estem vivim de precarietat social i econòmica, de violència, d’empobriment de l’educació i de la sanitat pública, de pujada de taxes, de falta d’habitatge digne, d’atur juvenil, d’explotació laboral…  la llista no acabaria. El 29 de març de 2012 ja érem, doncs, conscients de la situació que vivíem com a jovent i com a poble i del paper que ens tocava jugar aleshores. El 29m ens tocava moure fitxa.
Com fou la detenció?
Angoixant, però tot molt ràpid. Vam sortir corrents i dispersats. Veure un barri tan tranquil ple de furgones superant el límit de velocitat pels nostres carrers és ben estrany. Ens van atrapar a llocs diferents. T’agafaven, et reduïen entre dos agents a cops, t’emmanillaven i de cara la paret. Registre d’estris personals i cap a la furgona. Un cop junts vam poder comprovar qui érem els companys detinguts. De camí a la comissaria vam aprofitar per agafar força col·lectiva; la necessitaríem per afrontar les hores que ens esperaven, que sabíem que no serien agradables.
I com foren les hores a comissaria?
Al principi només podies pensar en el què havia passat; resumies els fets una i altra vegada durant hores fins que ho assimilaves i acceptaves la gravetat de la situació. A la comissaria no tenies gaire cosa a fer; pensaves tant que al final acabava sent perjudicial per la salut mental: com estarien els altres companys que també havien pres, com estaria la gent de fora, com estaria anant la manifestació -haurien detingut algú més?- quina hora seria, quan en sortiríem, els pares…  no pensaves tant amb el què et cauria judicialment sinó en sortir d’allà dins ja. Els estats d’ànim et canviaven sovint: en moments t’angoixaves i t’atrapaves i en d’altres aprofitaves per parlar i intentar distreure’t una mica, perquè no et quedava altra. Les últimes hores van ser les més desesperants; havíem dormit una nit allà i no comptàvem en passar-ne una altra. Després d’unes 35 hores a la comissaria ens van dur a la Ciutat de la Justícia on vam declarar i finalment vam sortir, al cap d’unes 5 hores més aproximadament, cap a les 2 de la matinada del dissabte.
El judici està previst celebrar-se en breu, finalment de què se us acusa?
De tres delictes: desordres públics, seguretat vial i danys. Les acusacions són de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la Fiscalia. Les acusacions més exagerades són les de l’Ajuntament de Barcelona, amb les quals se’ns demana 4 anys i 6 mesos de presó pel delicte de desordres públics, 2 anys de presó pel delicte de danys i 1 any pel delicte contra la seguretat vial. A la descripció dels fets que va redactar al jutjat d’instrucció corresponent, explica que vam causar desperfectes a mobiliari urbà i immobles de propietat privada, provocant trastorn a la ciutat de Barcelona; també se’ns acusa d’empènyer amb força contenidors i tallar el trànsit als vehicles, als quals propinàvem puntades de peu al mateix temps que increpàvem als conductors. Davant d’aquestes desmesurades i increïbles acusacions, volen justificar allò injustificable, una pena falsa i desmesurada que no es correspon als anys que se’ns demana.
Per què creus que volen imputar-vos condemnes tan exagerades?
Per reprimir la lluita. No els interessa que el poble s’aixequi i és el que està començant a passar; estan agafant caps de turc per sembrar la por, per silenciar, perquè la gent acoti el cap i accepti i assumeixi la violència de l’Estat. És tot una cadena, quan el sistema falla, els drets minven, la gent es revolta i, conseqüentment, el règim s’endureix; causa- efecte, no dic res de nou. Així doncs, la condemna que se’ns demana, de 5 a 7 anys de presó, no és més que un toc d’atenció per la resta.
Com esteu organitzant la defensa?
Ens hem sorprès bastant de la rapidesa amb què ens han citat per a jutjar-nos. Amb prou feines hem tingut temps per preparar-nos el judici però estem anant a totes per fer-ho i ens n’estem sortint prou bé. Totes tres parts, tant la defensa, com els testimonis, com nosaltres, els acusats, estem posant molt d’ímpetu, ganes i forces per tirar el judici endavant, perquè estem convençudes que serà tot un èxit. Són unes setmanes de constants reunions i trobades per preparar el judici; m’agrada veure com totes anem a la una, vivim el procés amb optimisme i no deixem que la situació ens ensorri.
De quines armes es disposa per  fer front a aquests casos de repressió?
L’arma més clara i contundent de què disposem és la de la solidaritat, una arma de la qual elles, les persones que formen part d’aquest sistema, mai podran disposar. Creure’s una lluita, un projecte polític, uns principis…  ens fa avançar, no decaure i ens ajuda a fer front la situació. El suport que s’està donant pel nostre cas des de l’assemblea d’Arran Les Corts, de la CUP Les Corts, de l’Assemblea de Barri, del grup de suport, de la resta de nuclis, d’entitats, de moviments socials, etc., és clau per tirar endavant i per enderrocar, maó a maó, aquesta repressió. Els i les camarades, amics i amigues, famílies, companys i companyes…  tots i totes són allà per al que faci falta, per penjar una pancarta, per manifestar-se al barri i per fer màxima difusió del cas. Petits però significatius gestos que demostren que, si estem unides i anem a la una, som realment invencibles. Hem de recordar que no ens van tocar aïlladament i que, per tant, tampoc respondrem aïlladament